Les energies en les revolucions tecnològiques

Ahir llegia a la Vanguardia que Berlusconi potenciarà més l’energia nuclear a Itàlia de la mà del president francès Sarkozy. He recordat el que havíem parlat a classe tot just unes hores abans; l’ús del vapor com a energia clau de la Revolució Industrial. És a partir d’aquí que he decidit parlar d’energies en aquest tercer post del bloc.

Amb cada una de les revolucions tecnològiques que s’han succeït al llarg dels anys, hi ha hagut sempre el potenciament d’una nova energia que abans no s’utilitzava o es feia d’una forma poc eficient. Amb la revolució industrial anglesa (Revolució Industrial) apareix el vapor. Aquesta energia s’aconseguia escalfant aigua amb carbó mineral i s’utilitzà tant a les màquines com en els transports (principalment trens i vaixells). No cal dir que això comportà un augment espectacular de la producció (sobretot de teixit de cotó) i un canvi total en els transports, que passaren a ser més ràpids i segurs.

Avui dia el ventall d’energies és molt generós, en tenim per tots els gustos. El problema rau en saber racionalitzar les no renovables i no abusar de les contaminants. El tema de les energies és un tema bastant sensible a la nostra societat. Tot i que tothom té bastant clar que el que cal és apostar per les energies renovables i sostenibles, ningú sembla que faci cap pas prou important. La batalla contra les nuclears al nostre país es remunta a dècades enrere i encara està a l’ordre del dia. De moment el que està clar és que en tenim una dependència massa forta i que caldrà assegurar una energia eficaç que la substitueixi i que no signifiqui un augment de la factura elèctrica.

El treball al camp

En els dos primers capítols de l’assignatura hem pogut comprovar l’evolució de les societats agràries fins fa tres segles. Un procés en el qual s’ha passat d’una agricultura totalment de subsistència a l’obertura a un mercat capitalista. Al principi la gent consumia allò que ell mateix conreava, amb l’arribada del capitalisme mercantil els pagesos començaren a vendre els seus productes i a comprar-ne d’altres. Això comportà una especialització important i conseqüentment una millora en la qualitat i la producció.

De totes maneres, ja que el propòsit del bloc és que relacionem temes tractats a classe amb temes actuals, del que parlaré avui és de la vida al camp i del volum de població que s’ha dedicat i es dedica a aquest sector. És de calaix que el procés d’èxode del camp a la ciutat sempre ha anat lligat amb les industrialitzacions de les ciutats. I que per tant en totes les societats desenvolupades actualment més d’un 90% de la població ja no treballa al camp. Abans gairebé tothom s’hi dedicava, avui ja no surt rentable. Factors com les dures condicions del camp, dependre de la climatologia o la poca remuneració que acostuma a comportar l’ofici són alguns dels motius.

Per contra, tothom té clar que és un ofici que no es pot perdre i que les màquines no fabricaran tomàquets o enciam. El que ens hauríem de plantejar és si l’Estat cal que doni tants ajuts i tingui aquest tracte de favor amb la pagesia quan en una societat com la nostra és inviable que l’ofici tingui molt de futur. Potser el que caldria és liberalitzar totalment el mercat i permetre que els productes d’altres països en vies de desenvolupament puguin competir amb condicions iguals amb els productes autòctons. Ens estalviaríem molta inversió pública i ajudaríem, de retruc, a sortir de la pobresa a d’altres països.

Liberalisme econòmic

En l'exercici d’aquesta segona setmana de classe el protagonista és David Ricardo i la seva Llei de rendiments decreixents, una de les bases claus per entendre el per què de la proposta de no intervencionisme de l'Estat. Ricardo, i sobretot Adam Smith, són dels referents més importants en el pensament econòmic liberal. Smith parlà d’una mà invisible que s’encarregava de regular el mercat i dels perills de la intervenció dels governs en les economies.

El debat sobre quin és el millor sistema econòmic és present en la nostra societat des de fa desenes i centenars d’anys. Però quan l’economia no funciona, com passa actualment, el debat s’intensifica i tothom busca culpables. Alguns en culpen el sistema occidental de caire capitalista i liberal que ha permès a les empreses fer el que volien. D’altres contraresten dient que precisament és culpa de la intervenció dels governs (concretament als Estats Units) en sectors com l’immobiliari o la banca, que precisament són els que han fet fallida. Més que buscar culpables el que hauríem de fer és buscar solucions.

Alguns nostàlgics voldran implantar el comunisme, són minoria. El que si que tots tenim clar és que el context actual de crisi en el que estem immersos ens ha dut a un enfrontament entre els de l’escola més keynesiana i els descendents d’Adam Smith. Ara sembla que cada vegada són més els economistes que són partidaris que el govern intervingui per solucionar el problema. Francament no sóc gens pro intervencionista, però ho sóc encara molt menys si els qui han d’intervenir són els dirigents que tenim avui dia.

PD: ja que avui parlem de liberalisme m’agradaria recomanar un parell de llibres molt actuals d’autors que precisament defensen aquest sistema. El primer és el d’"Economia liberal per a no economistes i no liberals" d’en Xavier Sala Martín, i el segon, que m’estic llegint actualment, és “La dictadura de la incompetència” del reconegut empresari Xavier Roig.