Crisis i comiat

Aquest serà, en principi, l’últim post d’aquest efímer bloc dedicat a l’assignatura d’història econòmica mundial. Un total de deu articles que m’han ajudat a repassar l’assignatura i exprimir-me una mica el cervell per intentar entendre perquè van passar certes coses, i què caldria fer avui per repetir-ne les bones i esquivar-ne les dolentes.L’experiència, a falta de fer encara l’examen final, em permet dir que el bloc és una molt bona eina per a l’estudiant i que té molts aspectes positius al seu favor; ens ajuda a portar l’assignatura al dia, fomenta el nostre esperit crític, fa que ens interessem més per l’assignatura i, de retruc, ens ajuda a millorar la nostra capacitat de síntesis i redacció. Sense oblidar que aquest exercici del bloc és una eina molt important per apropar als estudiants a les tecnologies del futur que, indubtablement, ja estan deixant enrere els mètodes més tradicionals d’aprenentatge.

L’atzar (o potser el destí) ha volgut que el darrer post d’aquest bloc d’història estigui dedicat a una de les pitjors crisis que han afectat a l’economia mundial durant les últimes dècades. Es tracta del crack borsàtil nord-americà de l’any 1929 i els consegüents anys de crisis. Si al fer cada article se’ns demana que relacionem el tema estudiat a classe a amb un tema d’actualitat, estem davant del cas més evident de relació entre el fet estudiat i el cas actual. Tampoc és la meva intenció aprofundir ara sobre una crisi i l’altre perquè tot i que tenen molts elements en comú, fins que la perspectiva dels anys ens permeti analitzar bé la crisi actual serà molt complicat comparar-les. Tot i això a ningú se li escapa que, de moment, tenen molts punts en comú: desfetes de la borsa, originaries dels EEUU i que creuen l’Atlàntic per afectar al vell continent, incertesa total sobre que cal fer etc.

En definitiva, que el bloc ha estat una experiència que valoro molt positivament i no descarto, en un futur, reprendre l’activitat aquí per comentar tots aquells temes que afecten a la nostra economia.

La Banca

La setmana anterior no vaig ser capaç de penjar cap article perquè dimecres vàrem fer classe normal, dijous vaig estar malalt i divendres tocava entrega de les notes dels treballs. No vaig saber extreure cap tema de la mica de temari que dimecres vàrem donar.Aquesta setmana entre Sant Jordi i que m’han operat del queixal del seny no he fet una sola hora de classe. Sabent que només tenim fins el 4 de maig per arribar a fer les deu entrades i que en porto vuit (nou amb aquesta) em veig obligat a parlar d’algun tema relacionat amb l’assignatura tot i que no és dels més recents.

Quan fa unes setmanes veiem la Primera Revolució Tecnològica parlarem de l’importància de la creació d’unes noves institucions; els bancs. Banca central, comercial i mixta. Cada un amb les seves característiques però tots amb el mateix fons. Des de llavors i fins al dia d’avui els bancs (i caixes) han estat institucions molt importants per a la societat. Avui ningú s’imagina un món sense un lloc on anar en busca de diners per comprar un cotxe, una casa o crear una empresa. Sempre, però, ha estat present un sentiment generalitzat que diu que els banquers són uns “xucla-sangs”, que els bancs són uns aprofitats i faran el que calgui per treure’ns quants més diners millor. No els falta raó; les condicions de la gran majoria d’entitats financeres són demencials.

A partir d’aquí se’ns planteja un dubte: cal que l’estat reguli a favor dels ciutadans que paguen ja sigui una hipoteca o les lletres del cotxe? Jo ara mateix diria que no, tot i que imagino que canviaré de parer quan n’estigui pagant una. Però ja que desconec molt el món de la banca tampoc puc fer grans reflexions. El que tinc molt clar que no m'agrada són accions com les que va fer l'Enric Duran.

Moviments migratoris

L’última setmana de classe abans de Setmana Santa ha estat més breu que de costum; el divendres no va haver-hi classe perquè celebràvem el patró de la facultat. Aquestes tres hores de classe les varem dedicar a acabar el tema 4 (El sorgiment de l’economia internacional) i a començar tema nou l’última hora del dijous.

Un dels temes tractats al final d’aquest tema 4 ha estat l’emigració i les causes que conduïren a aquesta emigració a esdevenir, amb diferencia, la més significativa fins llavors. De causes d’aquest moviment poblacional n’hi ha vàries, però les més importants es poden classificar en tres grups o motius: motius polítics, motius religiosos i motius de caire econòmic. Però no només hem vist causes, també quines conseqüències comportà aquesta emigració. Con seqüències que foren socials (menor pressió demogràfica, trencament d’estructures familiars…) i econòmiques (variacions salarials).

Un dels temes més delicats i on avui hi ha més controvèrsia és el de la immigració. Alguns ho veuran com un problema i aprofitaran per fer una política de caire populista que no amaga els seus tics racistes. A Europa hi ha partits xenòfobs a molts països i sembla que el moviment va en augment. Personatges com Jean-Marie Le Pen a França o el recentment traspassat Jörg Haider han tingut massa pes i protagonisme en el mapa polític. En el context actual de crisi és molt senzill culpar de tots els mals a la població immigrant, i ningú pot negar que hi ha una massa social important a cada país que, ja sigui per manca de cultura o de formació, és de fàcil manipulació. Només cal recordar en quin context varen sorgir els règims dictatorials més brutals dels últims segles per comprovar que quan més desorientada està la població més senzill és que sigui manipulada.

Economia internacional i URSS

Aquesta setmana (del 23 al 29 de març) l’hem dedicat a acabar el tema 3 el dimecres i la primera hora del dijous, a començar tema nou (El sorgiment de l’economia internacional) la segona hora del dijous i el divendres l’hem dedicat a comentar el capítol del manual que tracta de la URSS i a fer la tercera prova de l’avaluació continuada.

Pel que fa al tema nou sabem que treballarem tres moviments diferents: el de mercaderies, el de persones i el de capital. De moment hem començat a veure el moviment de mercaderies i la distribució geogràfica del comerç. Sabem que fou una etapa on encara dominaven les potències europees (Alemanya, França i Gran Bretanya), un període de millores en les comunicacions i de cooperació científica internacional. Hem acabat veient models lliurecanvistes i proteccionistes i quines són els avantatges i inconvenients de cada un.

El divendres hem tractat el tema de la Rússia comunista. Hem vist com els soviets es feien amb el poder després de la revolució d’octubre i, sobretot, les tres etapes amb que es divideix aquesta etapa històrica: el comunisme de guerra, la Nova Política Econòmica (NEP) i l’època de la planificació central amb els Plans Quinquenals d’Stalin.

Amb la NEP, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques passava a tenir una economia mixta; per una banda es privatitzava l'agricultura i el comerç interior i de l'altra l'estat continuava controlant la mineria, l'indústria pesant, el comerç exterior i els transports. Els líders Russos es veien obligats a trair els seus ideals si volien tirar endavant com a país que vol ser una potència de primer ordre mundial.

Salvant molt les distàncies és el que passa des de fa anys a la Xina. Un país comunista on les llibertats individuals no estan garantides però que utilitza un model econòmic totalment capitalista.

Països amb industrialitzacions tardanes

Així com la setmana passada veiem cas per cas com els països més propers a Gran Bretanya s’anaren industrialitzant, aquesta setmana l’hem dedicat a començar a veure quins foren els països que tardaren més a industrialitzar-se i els principals motius d’aquest endarreriment. El capítol del manual que tracta aquets països parla de “Les industrialitzacions endarrerides i insuficients”, fenomen que es donà en tres grups geogràficament diferents: països del nord d’Europa com Holanda i la zona d’Escandinavia, la part sud d’Europa amb Itàlia i la península Ibèrica i la perifèria est amb els russos i el japonesos.

Als països del primer grup els mancava carbó, mineral totalment indispensable. Això els suposà una forta dependència externa. La sort d’aquets països va ser que varen poder fer-hi front exportant un seguit de productes cap a l’exterior per poder equilibrar la balança. Els holandesos tenien productes làctics i carn i els escandinaus (Suècia i Noruega) disposaven de peix salat, brea i quantitats importants de fusta, necessària per a la construcció de vaixells i cases. Al sud d’Europa mentre l’estat italià sabia defensar els sectors en els quals podrien ser competitius, a Espanya intentaven impulsar sectors com el cotó quan era impossible fer front a la competència que hi havia en el mercat mundial. Hem vist també com els països de l’est entraven en un cercle viciós al intentar incentivar el consum però alhora augmentant els impostos a la pagesia.

El que ens ha quedat molt clar és que en tots aquets casos l’estat hi juga un paper primordial. Si intervé de forma eficaç molt possiblement l’economia millorarà, però una mala gestió per part dels governants pot acabar d’enfonsar un país.
Ja en parlava al primer post que vaig fer sobre quin és el paper que crec que haurien de tenir els governs en la situació actual de crisis. Ja vaig dir que ningú sap del cert què és el que toca fer ara. El que si que sé segur que no s’ha de fer és tornar a polítiques proteccionistes com va insinuar fa uns mesos el ministre Sebastian. Sembla mentida que en ple 2009 un ministre encara digui aquestes coses…


NOTA: aquesta entrada l’havia de penjar el diumenge però el bloc no em funcionava, el post correspon a la setmana del 16 al 22 de març.

Emmirallar-se amb els millors

Si la setmana passada veiérem, entre d’altres, com els països més propers jurídicament, físicament i culturalment a Gran Bretanya foren els que més d’aprop i ràpid seguir el procés industrialitzador, aquesta setmana l’hem dedicat a estudiar país a país per veure més concretament aquest fenomen a cada estat.

Hem vist com els belgues portaren especialistes britànics perquè els ensenyessin com millorar la maquinària pel sector tèxtil i com fer una bona xarxa de ferrocarrils, les semblances entre francesos i alemanys; en ambdós casos l’estat apostà per ajudar en forma d’incentius la industrialització, però també les diferències, com per exemple, en el camp energètic. I ja divendres el cas americà.

Avui que parlem de països que s’emmirallen en d’altres és inevitable veure que actualment, i des de fa pocs mesos, la majoria d’estats del món occidental (i alguns orientals també) volen seguir el model econòmic de l’administració Obama. A part de ser un icona a nivell mundial, molts el consideren un salvador que ens traurà a tots d’aquesta crisi econòmica que afecta a tot el planeta. La realitat però, és que cada país és un món diferent. Està molt bé tenir un referent esperançador en moment crítics però cal saber que cada país haurà d’estudiar el seu propi cas perquè tot i ser una crisi global no totes les polítiques econòmiques aplicades amb èxit als Estat Units podran ser aplicades amb el mateix resultat a d’altres països.

La Primera Revolució Tecnològica

Aquesta setmana no hem fet el volum habitual de matèria perquè d’hores de classe n’hem fet tres en comptes de cinc. Aquestes hores les hem dedicat a la Primera Revolució Tecnològica que avarcà el període entre 1830 i 1870.

Uns dels elements que seran claus a cada país per saber quan i com arriba la revolució tecnològica al seu territori és la proximitat. Proximitat no només física, també cultural i jurídica. Podem classificar dos tipus de països, en primer lloc tenim Bèlgica, Alemanya, Suïssa i els Estat Units que foren els que seguiren més d’aprop la revolució tecnològica britànica. I els països on tardà més en implantar-se, com en els cas de Rússia o països mediterranis i escandinaus.
També hem parlat de l’entorn que acompanyà la Revolució Tecnològica. Primer de la transició demogràfica, de com la població va créixer de forma significativa, de l’augment de l’esperança de vida (va baixar molt la mortalitat infantil) gràcies a les millores en la dieta, la higiene i els medicaments entre d’altres. Els avenços tècnics en capital i consum tingueren continuïtat, es creà un nou marc legal per a les noves societats de responsabilitat limitada (S.A.) i es crearen noves institucions en forma de banc com la banca central, la banca comercial o la banca mixta.

Com ja he comentat, fou un període en el qual el descens de la mortalitat porta a un descens de natalitat a la majoria de països. Això és correspon al model demogràfic modern, a l’actual. Societats on l’esperança de vida és alta i els naixements són molt baixos. A partir d’aquí podem parlar de causes i conseqüències. Una nova concepció de la família, l’endarreriment en l’edat de contraure matrimoni, l’incorporació de la dona al mercat laboral, l’alt cost que suposa tenir un fill avui dia etc., en són les causes (tot i que en un primer moment si baixa la natalitat és perquè baixa la mortalitat). La principal conseqüència d’això és l’envelliment de la població. Unes piràmides d’edat amb una base cada vegada menys sòlida. El futur és incert. Tenen assegurada la jubilació els treballadors que ara tenen 30 o 40 anys? De moment i fins que les dones autòctones no arribin a l’ISF (índex sintètic de fecunditat) de 2’1, la immigració maquilla una mica les dades gràcies a l’elevada natalitat i fa de falques en la piràmide d’edat.

Les energies en les revolucions tecnològiques

Ahir llegia a la Vanguardia que Berlusconi potenciarà més l’energia nuclear a Itàlia de la mà del president francès Sarkozy. He recordat el que havíem parlat a classe tot just unes hores abans; l’ús del vapor com a energia clau de la Revolució Industrial. És a partir d’aquí que he decidit parlar d’energies en aquest tercer post del bloc.

Amb cada una de les revolucions tecnològiques que s’han succeït al llarg dels anys, hi ha hagut sempre el potenciament d’una nova energia que abans no s’utilitzava o es feia d’una forma poc eficient. Amb la revolució industrial anglesa (Revolució Industrial) apareix el vapor. Aquesta energia s’aconseguia escalfant aigua amb carbó mineral i s’utilitzà tant a les màquines com en els transports (principalment trens i vaixells). No cal dir que això comportà un augment espectacular de la producció (sobretot de teixit de cotó) i un canvi total en els transports, que passaren a ser més ràpids i segurs.

Avui dia el ventall d’energies és molt generós, en tenim per tots els gustos. El problema rau en saber racionalitzar les no renovables i no abusar de les contaminants. El tema de les energies és un tema bastant sensible a la nostra societat. Tot i que tothom té bastant clar que el que cal és apostar per les energies renovables i sostenibles, ningú sembla que faci cap pas prou important. La batalla contra les nuclears al nostre país es remunta a dècades enrere i encara està a l’ordre del dia. De moment el que està clar és que en tenim una dependència massa forta i que caldrà assegurar una energia eficaç que la substitueixi i que no signifiqui un augment de la factura elèctrica.

El treball al camp

En els dos primers capítols de l’assignatura hem pogut comprovar l’evolució de les societats agràries fins fa tres segles. Un procés en el qual s’ha passat d’una agricultura totalment de subsistència a l’obertura a un mercat capitalista. Al principi la gent consumia allò que ell mateix conreava, amb l’arribada del capitalisme mercantil els pagesos començaren a vendre els seus productes i a comprar-ne d’altres. Això comportà una especialització important i conseqüentment una millora en la qualitat i la producció.

De totes maneres, ja que el propòsit del bloc és que relacionem temes tractats a classe amb temes actuals, del que parlaré avui és de la vida al camp i del volum de població que s’ha dedicat i es dedica a aquest sector. És de calaix que el procés d’èxode del camp a la ciutat sempre ha anat lligat amb les industrialitzacions de les ciutats. I que per tant en totes les societats desenvolupades actualment més d’un 90% de la població ja no treballa al camp. Abans gairebé tothom s’hi dedicava, avui ja no surt rentable. Factors com les dures condicions del camp, dependre de la climatologia o la poca remuneració que acostuma a comportar l’ofici són alguns dels motius.

Per contra, tothom té clar que és un ofici que no es pot perdre i que les màquines no fabricaran tomàquets o enciam. El que ens hauríem de plantejar és si l’Estat cal que doni tants ajuts i tingui aquest tracte de favor amb la pagesia quan en una societat com la nostra és inviable que l’ofici tingui molt de futur. Potser el que caldria és liberalitzar totalment el mercat i permetre que els productes d’altres països en vies de desenvolupament puguin competir amb condicions iguals amb els productes autòctons. Ens estalviaríem molta inversió pública i ajudaríem, de retruc, a sortir de la pobresa a d’altres països.

Liberalisme econòmic

En l'exercici d’aquesta segona setmana de classe el protagonista és David Ricardo i la seva Llei de rendiments decreixents, una de les bases claus per entendre el per què de la proposta de no intervencionisme de l'Estat. Ricardo, i sobretot Adam Smith, són dels referents més importants en el pensament econòmic liberal. Smith parlà d’una mà invisible que s’encarregava de regular el mercat i dels perills de la intervenció dels governs en les economies.

El debat sobre quin és el millor sistema econòmic és present en la nostra societat des de fa desenes i centenars d’anys. Però quan l’economia no funciona, com passa actualment, el debat s’intensifica i tothom busca culpables. Alguns en culpen el sistema occidental de caire capitalista i liberal que ha permès a les empreses fer el que volien. D’altres contraresten dient que precisament és culpa de la intervenció dels governs (concretament als Estats Units) en sectors com l’immobiliari o la banca, que precisament són els que han fet fallida. Més que buscar culpables el que hauríem de fer és buscar solucions.

Alguns nostàlgics voldran implantar el comunisme, són minoria. El que si que tots tenim clar és que el context actual de crisi en el que estem immersos ens ha dut a un enfrontament entre els de l’escola més keynesiana i els descendents d’Adam Smith. Ara sembla que cada vegada són més els economistes que són partidaris que el govern intervingui per solucionar el problema. Francament no sóc gens pro intervencionista, però ho sóc encara molt menys si els qui han d’intervenir són els dirigents que tenim avui dia.

PD: ja que avui parlem de liberalisme m’agradaria recomanar un parell de llibres molt actuals d’autors que precisament defensen aquest sistema. El primer és el d’"Economia liberal per a no economistes i no liberals" d’en Xavier Sala Martín, i el segon, que m’estic llegint actualment, és “La dictadura de la incompetència” del reconegut empresari Xavier Roig.