Economia internacional i URSS

Aquesta setmana (del 23 al 29 de març) l’hem dedicat a acabar el tema 3 el dimecres i la primera hora del dijous, a començar tema nou (El sorgiment de l’economia internacional) la segona hora del dijous i el divendres l’hem dedicat a comentar el capítol del manual que tracta de la URSS i a fer la tercera prova de l’avaluació continuada.

Pel que fa al tema nou sabem que treballarem tres moviments diferents: el de mercaderies, el de persones i el de capital. De moment hem començat a veure el moviment de mercaderies i la distribució geogràfica del comerç. Sabem que fou una etapa on encara dominaven les potències europees (Alemanya, França i Gran Bretanya), un període de millores en les comunicacions i de cooperació científica internacional. Hem acabat veient models lliurecanvistes i proteccionistes i quines són els avantatges i inconvenients de cada un.

El divendres hem tractat el tema de la Rússia comunista. Hem vist com els soviets es feien amb el poder després de la revolució d’octubre i, sobretot, les tres etapes amb que es divideix aquesta etapa històrica: el comunisme de guerra, la Nova Política Econòmica (NEP) i l’època de la planificació central amb els Plans Quinquenals d’Stalin.

Amb la NEP, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques passava a tenir una economia mixta; per una banda es privatitzava l'agricultura i el comerç interior i de l'altra l'estat continuava controlant la mineria, l'indústria pesant, el comerç exterior i els transports. Els líders Russos es veien obligats a trair els seus ideals si volien tirar endavant com a país que vol ser una potència de primer ordre mundial.

Salvant molt les distàncies és el que passa des de fa anys a la Xina. Un país comunista on les llibertats individuals no estan garantides però que utilitza un model econòmic totalment capitalista.

Països amb industrialitzacions tardanes

Així com la setmana passada veiem cas per cas com els països més propers a Gran Bretanya s’anaren industrialitzant, aquesta setmana l’hem dedicat a començar a veure quins foren els països que tardaren més a industrialitzar-se i els principals motius d’aquest endarreriment. El capítol del manual que tracta aquets països parla de “Les industrialitzacions endarrerides i insuficients”, fenomen que es donà en tres grups geogràficament diferents: països del nord d’Europa com Holanda i la zona d’Escandinavia, la part sud d’Europa amb Itàlia i la península Ibèrica i la perifèria est amb els russos i el japonesos.

Als països del primer grup els mancava carbó, mineral totalment indispensable. Això els suposà una forta dependència externa. La sort d’aquets països va ser que varen poder fer-hi front exportant un seguit de productes cap a l’exterior per poder equilibrar la balança. Els holandesos tenien productes làctics i carn i els escandinaus (Suècia i Noruega) disposaven de peix salat, brea i quantitats importants de fusta, necessària per a la construcció de vaixells i cases. Al sud d’Europa mentre l’estat italià sabia defensar els sectors en els quals podrien ser competitius, a Espanya intentaven impulsar sectors com el cotó quan era impossible fer front a la competència que hi havia en el mercat mundial. Hem vist també com els països de l’est entraven en un cercle viciós al intentar incentivar el consum però alhora augmentant els impostos a la pagesia.

El que ens ha quedat molt clar és que en tots aquets casos l’estat hi juga un paper primordial. Si intervé de forma eficaç molt possiblement l’economia millorarà, però una mala gestió per part dels governants pot acabar d’enfonsar un país.
Ja en parlava al primer post que vaig fer sobre quin és el paper que crec que haurien de tenir els governs en la situació actual de crisis. Ja vaig dir que ningú sap del cert què és el que toca fer ara. El que si que sé segur que no s’ha de fer és tornar a polítiques proteccionistes com va insinuar fa uns mesos el ministre Sebastian. Sembla mentida que en ple 2009 un ministre encara digui aquestes coses…


NOTA: aquesta entrada l’havia de penjar el diumenge però el bloc no em funcionava, el post correspon a la setmana del 16 al 22 de març.

Emmirallar-se amb els millors

Si la setmana passada veiérem, entre d’altres, com els països més propers jurídicament, físicament i culturalment a Gran Bretanya foren els que més d’aprop i ràpid seguir el procés industrialitzador, aquesta setmana l’hem dedicat a estudiar país a país per veure més concretament aquest fenomen a cada estat.

Hem vist com els belgues portaren especialistes britànics perquè els ensenyessin com millorar la maquinària pel sector tèxtil i com fer una bona xarxa de ferrocarrils, les semblances entre francesos i alemanys; en ambdós casos l’estat apostà per ajudar en forma d’incentius la industrialització, però també les diferències, com per exemple, en el camp energètic. I ja divendres el cas americà.

Avui que parlem de països que s’emmirallen en d’altres és inevitable veure que actualment, i des de fa pocs mesos, la majoria d’estats del món occidental (i alguns orientals també) volen seguir el model econòmic de l’administració Obama. A part de ser un icona a nivell mundial, molts el consideren un salvador que ens traurà a tots d’aquesta crisi econòmica que afecta a tot el planeta. La realitat però, és que cada país és un món diferent. Està molt bé tenir un referent esperançador en moment crítics però cal saber que cada país haurà d’estudiar el seu propi cas perquè tot i ser una crisi global no totes les polítiques econòmiques aplicades amb èxit als Estat Units podran ser aplicades amb el mateix resultat a d’altres països.

La Primera Revolució Tecnològica

Aquesta setmana no hem fet el volum habitual de matèria perquè d’hores de classe n’hem fet tres en comptes de cinc. Aquestes hores les hem dedicat a la Primera Revolució Tecnològica que avarcà el període entre 1830 i 1870.

Uns dels elements que seran claus a cada país per saber quan i com arriba la revolució tecnològica al seu territori és la proximitat. Proximitat no només física, també cultural i jurídica. Podem classificar dos tipus de països, en primer lloc tenim Bèlgica, Alemanya, Suïssa i els Estat Units que foren els que seguiren més d’aprop la revolució tecnològica britànica. I els països on tardà més en implantar-se, com en els cas de Rússia o països mediterranis i escandinaus.
També hem parlat de l’entorn que acompanyà la Revolució Tecnològica. Primer de la transició demogràfica, de com la població va créixer de forma significativa, de l’augment de l’esperança de vida (va baixar molt la mortalitat infantil) gràcies a les millores en la dieta, la higiene i els medicaments entre d’altres. Els avenços tècnics en capital i consum tingueren continuïtat, es creà un nou marc legal per a les noves societats de responsabilitat limitada (S.A.) i es crearen noves institucions en forma de banc com la banca central, la banca comercial o la banca mixta.

Com ja he comentat, fou un període en el qual el descens de la mortalitat porta a un descens de natalitat a la majoria de països. Això és correspon al model demogràfic modern, a l’actual. Societats on l’esperança de vida és alta i els naixements són molt baixos. A partir d’aquí podem parlar de causes i conseqüències. Una nova concepció de la família, l’endarreriment en l’edat de contraure matrimoni, l’incorporació de la dona al mercat laboral, l’alt cost que suposa tenir un fill avui dia etc., en són les causes (tot i que en un primer moment si baixa la natalitat és perquè baixa la mortalitat). La principal conseqüència d’això és l’envelliment de la població. Unes piràmides d’edat amb una base cada vegada menys sòlida. El futur és incert. Tenen assegurada la jubilació els treballadors que ara tenen 30 o 40 anys? De moment i fins que les dones autòctones no arribin a l’ISF (índex sintètic de fecunditat) de 2’1, la immigració maquilla una mica les dades gràcies a l’elevada natalitat i fa de falques en la piràmide d’edat.