Així com la setmana passada veiem cas per cas com els països més propers a Gran Bretanya s’anaren industrialitzant, aquesta setmana l’hem dedicat a començar a veure quins foren els països que tardaren més a industrialitzar-se i els principals motius d’aquest endarreriment. El capítol del manual que tracta aquets països parla de “Les industrialitzacions endarrerides i insuficients”, fenomen que es donà en tres grups geogràficament diferents: països del nord d’Europa com Holanda i la zona d’Escandinavia, la part sud d’Europa amb Itàlia i la península Ibèrica i la perifèria est amb els russos i el japonesos.
Als països del primer grup els mancava carbó, mineral totalment indispensable. Això els suposà una forta dependència externa. La sort d’aquets països va ser que varen poder fer-hi front exportant un seguit de productes cap a l’exterior per poder equilibrar la balança. Els holandesos tenien productes làctics i carn i els escandinaus (Suècia i Noruega) disposaven de peix salat, brea i quantitats importants de fusta, necessària per a la construcció de vaixells i cases. Al sud d’Europa mentre l’estat italià sabia defensar els sectors en els quals podrien ser competitius, a Espanya intentaven impulsar sectors com el cotó quan era impossible fer front a la competència que hi havia en el mercat mundial. Hem vist també com els països de l’est entraven en un cercle viciós al intentar incentivar el consum però alhora augmentant els impostos a la pagesia.
El que ens ha quedat molt clar és que en tots aquets casos l’estat hi juga un paper primordial. Si intervé de forma eficaç molt possiblement l’economia millorarà, però una mala gestió per part dels governants pot acabar d’enfonsar un país.
Ja en parlava al primer post que vaig fer sobre quin és el paper que crec que haurien de tenir els governs en la situació actual de crisis. Ja vaig dir que ningú sap del cert què és el que toca fer ara. El que si que sé segur que no s’ha de fer és tornar a polítiques proteccionistes com va insinuar fa uns mesos el ministre Sebastian. Sembla mentida que en ple 2009 un ministre encara digui aquestes coses…
NOTA: aquesta entrada l’havia de penjar el diumenge però el bloc no em funcionava, el post correspon a la setmana del 16 al 22 de març.
Als països del primer grup els mancava carbó, mineral totalment indispensable. Això els suposà una forta dependència externa. La sort d’aquets països va ser que varen poder fer-hi front exportant un seguit de productes cap a l’exterior per poder equilibrar la balança. Els holandesos tenien productes làctics i carn i els escandinaus (Suècia i Noruega) disposaven de peix salat, brea i quantitats importants de fusta, necessària per a la construcció de vaixells i cases. Al sud d’Europa mentre l’estat italià sabia defensar els sectors en els quals podrien ser competitius, a Espanya intentaven impulsar sectors com el cotó quan era impossible fer front a la competència que hi havia en el mercat mundial. Hem vist també com els països de l’est entraven en un cercle viciós al intentar incentivar el consum però alhora augmentant els impostos a la pagesia.
El que ens ha quedat molt clar és que en tots aquets casos l’estat hi juga un paper primordial. Si intervé de forma eficaç molt possiblement l’economia millorarà, però una mala gestió per part dels governants pot acabar d’enfonsar un país.
Ja en parlava al primer post que vaig fer sobre quin és el paper que crec que haurien de tenir els governs en la situació actual de crisis. Ja vaig dir que ningú sap del cert què és el que toca fer ara. El que si que sé segur que no s’ha de fer és tornar a polítiques proteccionistes com va insinuar fa uns mesos el ministre Sebastian. Sembla mentida que en ple 2009 un ministre encara digui aquestes coses…
NOTA: aquesta entrada l’havia de penjar el diumenge però el bloc no em funcionava, el post correspon a la setmana del 16 al 22 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada